Neurociència

La ferramenta fa la ment

A principis dels 70 un filòsof austríac-croat (capellà catòlic), Iván Illich, ens va descobrir el vocable ‘convivencialitat’. Ell, ens va ajudar a veure d'una altra manera i a reflexionar sobre lo quotidià, l'escola, la Medicina, i el com «la utilitat d'una eina s'esvaeix quan la intensitat del seu ús la converteix de ser un mitjà a constituir un fi en si mateixa». Així, Illich conceptualitza la contraproductivitatper a il·lustrar aquest allunyament del propòsit de la persona a causa de l'ús desmesurat de l'eina.

Com em va ocórrer amb altres filòsofs, han hagut de passar anys per a entendre i apreciar realment la validesa de les seues propostes i la vigència del seu pensament. Deixeu-me il·lustrar-ho reflexionant en veu alta sobre una eina: sobre el telèfon mòbil ‘intel·ligent’ i si la seua extraordinària utilitat poguera paradoxalment frustrar el seu propòsit, el que ens comuniquem les unes amb els altres. Podria ser l'elefant blanc que no veiem perquè, com a usuaris, no estem preparats o tenim poc criteri? No tinc resposta, ni crec que hi haja una única. M'inclinaria més per entendre les respostes que puguen contribuir des de les diferents perspectives implicades.


Utilitzem (realment) el mòbil amb la freqüència que volem?


Des de la perspectiva que ens donava Illich, des de la convivencialitat–aquella virtut que haurien de tindre els instruments i béns que fan possible la vida quotidiana (mitjans de producció, infraestructures, institucions, agents econòmics, etc.) per a promoure i garantir el desenvolupament i l'autonomia personal dels individus–. «Convivencial és l'eina, no l'home». Iván Illich dixit.


Segons Illich, una eina fomenta la convivència en la mesura en què pot ser utilitzada fàcilment per qualsevol persona (sense necessitat de cap certificació), amb la freqüència que desitge, per a aconseguir un propòsit triat, i que en la seua acció l'usuari expressa el significat que li dona. A més, la seua existència no hauria d'imposar cap obligació d'utilitzar-la. És a dir, és convivencial en la mesura que el bé o servei no ens esclavitze ni coarte la nostra autorealització.


Irònicament, Ivan Illich posava com a exemple d'eina convivencial el telèfon perquè qui anomena tria amb qui vol parlar, i és lliure de dir el que vol a la persona de la seua elecció; i, entenia, l'intercanvi era privat. No li va passar per la imaginació que l'aparell poguera metamorfosar-se en telèfon intel·ligent. I arribats ací, pensem, en les característiques que Illich associava a una eina perquè fora convivencial. El mòbil, s'utilitza amb la freqüència que es desitja? El propòsit amb què s'utilitza sempre és una elecció lliure? I, finalment, disposar de mòbil, no imposa l'obligació d'utilitzar-ho?


Illich afirmava que «segons augmenta el poder de les màquines, el paper de les persones es degrada cada vegada més al de mers consumidors». En el context de la societat industrial, Illich entenia que «la distinció entre eines de convivència i eines manipuladores (les que esclavitzen) és independent del nivell de tecnologia de l'eina». Però, en el nostre context, el de la societat digital, la pregunta que ens fem seria, és el dispositiu intel·ligent l'evolució tecnològica del telèfon, o més aviat reflecteix la capacitat manipuladora inherent a la societat digital? En el seu imaginari (industrial), les màquines funcionaven per a les persones. Ara sembla que algunes eines (les digitals, essencialment) no ‘funcionen’ per a la gent. Més aviat, l'evidència mostra que han començat a esclavitzar-nos. El mòbil –més que una eina per a comunicar i treballar– augmenta el seu estatus i comença a tindre el control. En paraules d'Illich, ens fa «funcionar com a esclaus d'energia ben programats».


En el seu llibre Ciberleviatán, José María Lassalle adverteix dels riscos distòpics derivats de l'avanç implacable de la revolució digital. Una revolució, matisa, «sense cap mena de reflexió humanística». El que de nou ens porta a Illich i a la seua denúncia del suposat desenvolupament (llavors industrial), distingint-ho del de benestar, ja que «no condueix a la florida humana, sinó a la ‘pobresa modernitzada’, a la dependència i a un sistema fora de control en el qual els humans es converteixen en peces mecàniques desgastades –en consumidors amb poc criteri per a decidir–». Lasalle va més enllà en descriure l'efecte de la revolució digital com a revolució ontològica que canvia, per tant, la nostra subjectivitat, la nostra perspectiva del que considerem realitat.

El concepte ‘convivencialitat’, encunyat fa mig segle, ens permet hui descriure que l'ús excessiu del mòbil ens tiranitza i ens deixa sense respostes. La pregunta és: Per què? És pel seu increïble i demostrada utilitat? Per a Illich és obvi: en subcontractar-ho tot als nostres mòbils, la intensitat del seu ús ens porta a la contraproductivitat. Però, potser, hi ha altres respostes més plausibles que Iván Illich mai es va imaginar.

El mòbil com a "jo estés"

Hem vist el telèfon intel·ligent sota dues perspectives. De fet, ho vam veure com a impulsor de dues metamorfosis: la del ‘mòbil-troià’, que provoca addicció, i la del ‘jo estés’. Quan Russell Belk va encunyar aquest terme, es referia a la conducta del consumidor per a assenyalar que les nostres possessions contribueixen a reflectir la nostra identitat. Així, el mòbil conformaria un constructe relacionat entre l'autoconcepte i la capacitat d'elecció del consumidor. No estranya doncs que la separació del dispositiu, en representar una disminució d'un mateix, cause ansietat, irritabilitat i altres símptomes similars als de l'abstinència de substàncies addictives.


Igual que Illich no podia imaginar el que succeiria, la perspectiva de Belk tampoc li va permetre veure que la seua ‘jo estés’ és, en l'actualitat, una mica més del que ell va proposar. Considerem de nou, com en la primera metamorfosi, que les interaccions del mòbil, en aprofitar les plataformes digitals, afecten el nostre comportament i, al no ser aquestes independents, tenen efectes multiplicadors. Així, quan la nostra identitat es converteix en una identitat en línia sorgeix una segona metamorfosi que no és inconscient, a diferència de la primera.

«Investigacions demostren que el que circula en les xarxes tiny fins i tot l'experiència privada de fets que hem viscut»

Precisament, el psicòleg evolutiu Erik Erikson adverteix sobre la rellevància que tenen els jocs d'identitat en l'adolescència, una etapa de gran vulnerabilitat en la qual s'experimenta amb qui som. Actualment, existeixen tot tipus oportunitats per a jugar digitalment amb la identitat. Quant temps passen els adolescents creant i actualitzant la seua identitat en línia? Es plantegen com arriba la seua imatge als altres, com actuen amb la resta, quin és el punt correcte entre semblar genial o vanitós… Qualsevol error que es cometa queda registrat perquè tots el vegen. La preocupació per la identitat en línia estressa profundament.


Aquestes dues metamorfosis en un món hiperconectata i dominat per infinites distraccions tecnològiques –des de les notificacions fins a un scrolling infinit– provoca una tendència a prestar menor atenció al que ens envolta, i major al mòbil. Però no ens enganyem: el nostre cervell no està encara dissenyat per a la multitasca. Així, el neuròleg Earl Miller (MIT) assegura que «els humans moderns som especialistes a passar vertiginosament d'una tasca a una altra, més que a ocupar-se de multitud de tasques simultàniament».


D'altra banda, la investigadora Julia Shaw explicita la conseqüència de, no sols realitzar pitjor les tasques, sinó perdre l'habilitat per a recordar. Des de diverses perspectives –neurològica, bioquímica i psicològica–, Shaw proporciona evidències que, sense atenció, sense un focus, no pot haver-hi memòria. El nostre ja fràgil arxiu del passat, aqueix «munt d'espills trencats» amb el qual Borges es referia a la nostra memòria, és hui molt més vulnerable.


Les investigacions han demostrat que els records falsos són la norma, i no l'excepció. Aqueixos fragments borrosos del passat es contaminen amb el recordat per uns altres i, al (re)combinar-se, no són fidels a com realment van ocórrer els fets. A més, les troballes de Brian Clark, de la Universitat Western Illinois, concorren amb els de Shaw respecte als canvis en la nostra manera de recordar: la memòria s'està transformant pel fet que «la distinció entre el record públic i el record privat s'ha difuminat fins a desaparéixer». En altres paraules, allò que circula en les xarxes es torna el nostre record i tiny fins i tot l'experiència privada de fets que hem viscut.

No obstant això, Shaw no considera que aqueixa memòria col·lectiva siga perjudicial per se. Com deia Einstein, «lo que et càpia en la butxaca no ho guardes en el cervell», al que nosaltres afegiríem: si no hi haguera una mala fe la memòria col·lectiva seria menys propensa a errors que la privada, ja que més jutges ajudarien a triangular. Desafortunadament, ho saben molt bé aqueixos think tanks a càrrec de la comunicació dels partits polítics que, en realitat, pretenen condicionar actituds.

Ja estem en condicions de reflexionar sobre la pregunta : És el mòbil el problema, o l'ús que es fa d'ell? Per a respondre-la, podríem, en primer lloc, observar la conducta dels pròxims. Coneixem a algú que faça un bon ús del mòbil? Així, en funció de la nostra avaluació de l'altre –les autoavaluacions no serien pertinents– donaríem amb una resposta temptativa.

Estarem d'acord que per a tindre opinió convé identificar informació que es base en evidències fiables. Personalment, he revisat infinitat d'estadístiques –em dedique a això– sobre actituds enfront de l'ús del mòbil i comportaments derivats, com les hores durant les quals ens separem menys d'un metre d'aquest, la freqüència amb què es fa clic en tota mena d'interaccions (llegir, videojocs, navegar, etc.), la ràtio d'accidents provocats respecte a l'alcohol, increments anuals d'ús no lineals sinó exponencials, o preferències respecte a abstindre's abans del sexe que del mòbil i, en cas de no fer-lo, el seu ús durant les relacions sexuals. Les dades són terrorífiques però encara que són fiables, la major part provenen de mostres representatives dels Estats Units o de Gran Bretanya.